Vas a l’Ametlla de Mar?? Que no té res Això em deien sempre. Jo, que no hi havia estat mai, volia creure que tenia una oportunitat per anar-hi a fer fotos, ja que semblava un indret bonic. Així que, contrari al que deia la majoria, cap a l’Ametlla a a descobrir-la de primera mà.

Encert rotund i absolut! Resulta, que sense saber-ho, era la festa de la Tonyina Roja. Cada any munten unes carpes i fan unes degustacions d’aquest meravellós peix, així com, una ruta de tapes per bars i restaurants amb beguda inclosa. Juntarla fotografia amb una bona gastronomia… la cosa, no podia començar millor.

També l’allotjament, tenia una ubicació excepcional, amb un accès privat a la platja, des de la que es podia anar caminant tot passejant al poble, vorejant el mar per sobre les roques, quedant el mar a un costat i l’Ametlla a l’altre. Tenia la tranquil·litat i la intimitat en el Bungalow i la festa de la tonyina al bell mig del poble. Tanta ruta, et fa passejar per tot el poble, molt recomanable ja que fas turisme d’una altra manera, però, va quedar pendent, seguir explorant. No podia tornar més satisfet, havent provat aquell exquisit menjar cuinat de diverses maneres i havent gaudit d’un temps meravellós en aquell poblet mariner, però em faltava conèixer la seva història.

Tornaré! Aquesta és la paraula que es repetia constantment, tornaré, i és que un cop més, com si enlloc d’una tonyina fos un salmó, nedant a contracorrent, havia descobert un indret especial amb un sabor únic en contra de l’opinió que havia rebut. De les adversitats, en treus oportunitats, i és per això que ho disfrutes tant i ho fas especial. 

 

Ametlla de Mar

La segona visita a l’Ametlla, la ubicació també la vaig triar a consciència, en aquest cas era a la part més al sud per poder veure les roques que recullen el poble i el port, i així contemplar des de la llunyania l’activitat marítima, i la tranquil·litat que oferia. Em vaig dedicar a descobrir alguns camins de ronda que vorejaven magnífiques vistes i fer alguna fotografia mentre el mar copejava les roques, visitar de nou el poble, amb la tranquil·litat que tens quan no tens pressa per visitar res en concret, sinó més bé la il·lusió de perdre’t pels carrers i deixar-te sorprendre per l’essència i per la gent que hi viu.

Observar els carrers del poble, sense dubte, no va defraudar. Vaig conèixer un home molt peculiar, el Sr. Joan, li deien “el Blanquet”, quin personatge! Capità de la marina de l’Ametlla de Mar durant 70 anys, parat dempeus davant la porta de casa seva, em desafiava amb la mirada quan hi passava per davant, demanant a crits que em volia explicar la seva història. No en va tenir prou en regalar-me les paraules del que fou la seva vida, i que li fes unes fotografies, també em va obsequiar amb polseres fetes de fil de pesca. Em va convidar a entrar a descobrir casa seva, els tresors marins que guarda del fons del mar i el seu pati ple de tortugues, algunes, amb més de 50 anys de vida. 

Un llop de mar solitari, vidu de fa anys, d’aspecte sincer, afable i generós, es va guanyar un lloc dins el meu cor. La casa, tenia aquella buidor que deixa una persona quan marxa i esperes que torni, la seva dona, que ja feia anys que no hi era, seguia present en tots els racons de la casa, com si hagues d’entrar per la porta en qualsevol moment. La familia, l’anava a visitar de tant en tant.

A l’hora de dinar (en una plaça que no recordo el nom), prop de la terrassa del bar, un home venia polseres. Em va fer recordar les que m’havia regalat el Sr. Joan feia una estona. Em vaig apropar i n’hi vaig comprar un parell. De cop, va nèixer una conversa amable i sincera, ell era en Djambo, un Senegalés que compartia pis i residia a temporades a l’Ametlla de Mar, per vendre polseres. 

De cop vaig lligar dues històries paral·leles al meu cap. Mentre un home del poble de tota la vida, que ho tenia tot menys l’amor que havia tingut al seu costat tants anys, em regalava una polsera a canvi d’una conversa sincera, un altre en canvi, compartia pis amb altres amics, i es guanyava la vida venent-les (les polseres) per portar diners a les persones que més estima, però que tampoc les té al seu costat.

No és pas curiós, que en qualsevol lloc, ens trobem dues històries paral·leles, ja que tots tenim històries, només hem de voler observar-les, fotografiar-les i sobretot voler preguntar per saber-les de primera mà. Cada persona és un món, té una història i una connexió desconeguda.

 

Djambo, el Senegalés