Tren

.

Fa uns quants anys (40, els que tinc) que vaig arribar a Sant Guim de Freixenet (no va ser amb tren), on vaig estiuejar (a Sendomir) tota la meva infància, estius de quasi 3 mesos! Podríem dir que vivia una quarta part de l’any aquí, més els caps de setmana que podíem venir, la setmana santa o algun nadal. Era tan feliç al carrer, que no necessitava més que una pilota, una bicicleta, una raqueta… que boniques aquelles escapades al bosc a recollir llenya amb la família, o viure les tradicions populars de prop, les festes majors… aquest és el meu feliç passat, aire fresc i sensació de llibertat, dues coses que avui són molt difícils d’aconseguir.

Recordo amb molta il·lusió, els viatges amb tren amb la meva àvia, i és que Sant Guim va néixer gràcies a l’estació, i nosaltres, la vam fer servir moltes vegades en aquells viatges de quasi 3 hores, que podien semblar desesperants, però, que em van ensenyar a ser pacient a la vida i a gaudir del trajecte. L’arribada era el premi.  Ara m’encanta passejar vora la via del tren amb els meus nens i explicar els viatges i aventures que hi havia viscut, mentre esperem que passi un dels trens i el saludem (ens replica amb el xiulet) . Ara, és moment d’anar al Sikarra i comprar alguna planteta autòctona, una ratafia de la Segarra, mel de Sant guim i un potet de Safrà de Sendomir.

 

Carrers

Era evident, que necessitava venir a viure a Sant Guim, i va ser llavors amb poc més de 20 anys que ho vaig deixar tot vaig venir a treballar a l’Ajuntament. Vaig començar a conèixer la història del poble, les pedanies, la seva gent i vaig començar a integrar-me al 100% a la vida del poble. Descobria coses noves, i començava a fer fotos, moltes fotos… la llàstima és que la tecnologia va fer que un dia es perdessin totes, i com per situacions de la vida vaig haver de buscar-me la vida fora de Sant Guim, no podia fer-ne noves. Poc a poc, vaig poder anar tornant a venir gràcies als meus pares i al meu germà, que han vingut a viure-hi, i aquest estiu, ja plenament instal·lat, he pogut fer alguna foto mentre estiuejava amb els nens i la dona.

Aquests carrers una mica boteruts i aquestes cases poc uniformes, sovint amaguen animalons, com els gats que volten pel poble i que fan molt bé la seva feina. El més important d’aquests carrers, és que siguis on siguis de Sant Guim, amb menys de 5 minuts ets a dins d’un petit bosc on s’hi amaga una font blava i un antic camp de futbol on la meva àvia i el meu pare havien guanyat trofeus dels concursos d’arròs que s’hi cel·lebraven. Tant de bó, algun dia, hi pogués participar jo, m’encantaria.

 

Paissatge i natura

Està clar que aquest poble de 1000 habitants, té un encant especial per les seves terres de conreu i les persones que les treballen, però també per la seva flora i fauna. Alzines, pins, roures, freixes, plataners… arbres centenaris, entre els quals passegem, respirem aire pur i trobem algun bolet de tant en tant. Els caminets que hi ha entre ells, ens porten a les diferents pedanies, a la font de Branques o a la nova botiga del Pastoret de la Segarra, que a través del Bosc d’en Ferran, que tantes vegades aquest estiu hem anat amb la família a comprar iogurts.

Aquests bosquets que envolten el poble, son el que li donen aquest aire tant pur, nits agradables a l’estiu i molt fredes a l’hivern, boires que duren dies o càntirs amb aigua ben fresca. Quan cau el sol, apareix un esclat de colors al cel, que cada vespre canvia en funció dels núvols que hi hagi, que dibuixen autèntics quadres per emmarcar. Aquest estiu no m’he cansat de veure postes de sol ni de fer fotos, i he triat aquesta, no només per que m’agradi, sinó pel moment. Anava amb el cotxe (no recordo cap a on), però de cop i volta arribant a la Tallada, em vaig trobar aquest arbre que amagava l’adéu del sol, i em vaig sentir obligat a parar, agafar la càmera i disparar.

 

Persones i personatges

Aquest estiu, puc dir que he intentat socialitzar tot el que he pogut i més, i si alguna cosa té Sant Guim, son bones persones i uns quants personatges. Ja sabem que tots som diferents, però aquí, estem tocats pel vent de la marinada ja que som a un altiplà, l’altiplà de la Segarra, i això afavoreix segurament a que siguem tots una mica personatges (amb el bon sentit de la paraula).

Mentre els nens disfrutaven a l’escola d’estiu, amb els companys, a les piscines, amb l’esport, amb la festa major… jo em dedicava a fer fotos i a conèixer individus per projectes personals , que al cap i a la fi, són els que més m’omplen tot i no ser remunerats. Un d’aquests personatges es va convertir en amic meu de casualitat, i és que les casualitats a la meva vida són el que millor m’han funcionat.  El Xavi, que es pot considerar un “nouvingut”, s’ha convertit en un “benvingut”. Amable, apassionat de les motos i la llibertat, amant de la música i un excel·lent judagor de Catán (un joc de taula al que deixem guanyar perquè no s’enfadi). Això li dic sempre, per riure’m de totes les meves derrotes, i és que, és una excel·lent persona, que m’haguès perdut si no hagués contacta mai amb ell. És un exemple de les persones que segueixo coneixent al poble i es que, val la pena parar un moment, saludar a qui sigui i preguntar: “Que tal? Com va tot?”

 

.


En quant a mi (Roger Moltó) – Sóc fotògraf/videògraf professional i “santguimenc” de cor. Amb aquestes 4 imatges intento explicar el que més m’agrada fer, explicar històries amb les imatges. Els estils fotogràfics que més treballo són els que us mostro, Streetphotography o fotografia de carrer, documental, paissatge i sobretot persones. Intento treballar sempre amb llum natural i totes les imatges les edito diferents, tal i com les veig a l’hora de disparar. Per veure més imatges podeu seguir-me a instragram @rogermolto o bé per la web www.rogermolto.net