Res té a veure això amb una guia de viatge, o de racons perduts difícils de trobar; amb aquestes paraules i aquestes imatges vull compartir com gaudeixo jo de la cara bonica i amable d’una ciutat meravellosa, capital d’una Catalunya paissatgística i culturalment immillorables, tot passejant per llocs tranquils allunyats de les masses o fer-ho en moments de poca afluència de públic. També és una petita immersió dins d’un moviment slow que em permet viure des d’una perspectiva realista, els moviments, la velocitat i les presses dels seus habitants o turistes.
Lligams del mar
Aneu a l’Ametlla de Mar?? Que no té res… Això ens deien sempre, però la meva dona, que hi havia estat feia anys amb l’escola, hi guardava un bonic record. Jo, que no hi havia estat mai, volia creure en les seves paraules, tot i que és cert que els anys passen, i els records llunyans es difuminen en un bon o un mal record i estava convençut que ella n’havia guardat un de bo, però també (gràcies a internet) vaig poder comprovar que tenia una oportunitat per anar-hi a fer fotos, ja que semblava un indret bonic. Així que, contraris al que ens deia la majoria (som una mica especials), vam decidir anar, veure i sentir-ho de primera mà.
Molt bon allotjament en un preciós càmping (Nàutic) amb el nostre fill Jan, pels vols del mes de maig. Vam encertar de plé! Resulta, que sense saber-ho, vam anar a petar al bell mig de les festes de la Fira de la Tonyina Roja. Cada any munten unes carpes i fan degustacions d’aquest meravellós peix, així com, una ruta de tapes per bars i restaurants amb beguda inclosa. Després de la fotografies, amb el que més gaudeixo és assaborir bon menjar i un bon beure. La cosa, no podia començar millor.
El nostre allotjament tenia una ubicació excepcional, amb un accès privat a una platja, des de la que es podia anar caminant tot passejant al poble, vorejant el mar per sobre les roques, quedant el mar a un costat i el poble a l’altre. Teniem la tranquil·litat i intimitat en el Bungalow i el moviment de la Fira al bell mig del poble. Tanta ruta, ens va fer passejar per tot el poble, molt recomanable ja que fas turisme d’una altra manera, però, ens va quedar pendent, seguir explorant. No podíem tornar més contents, ens sentíem uns privilegiats havent provat aquell exquisit menjar i havent gaudit d’un temps meravellós en aquell poblet mariner, però ens faltava seguir descobrint, empapar-nos de l’Ametlla de Mar, de la seva història.
Tornarem! Aquesta és la paraula que es repetia al nostre cap i al nostre cor, tornarem, i és que un cop més, com si enlloc d’una tonyina fòssim salmons, nedant contracorrent, haviem descobert un indret especial i un sabor únic. La veritat és que per ser feliços hem hagut de lluitar (i ho seguim fent) més que els altres, però de les nostres adversitats, n’hem tret oportunitats, i és per això que ho disfrutem tant i ho fem tot tant especial. Potser sí que l’Ametlla de Mar no té tant… però nosaltres, vam decidir tornar, aquest cop també amb la nostra Marina, d’un an i mig i el Jan que n’estava a punt de fer-ne 5. Mes de Maig, per nosaltres, mes de l’Ametlla de Mar.
La segona vegada que vam anar a l’Ametlla, ens vam decidir ubicar a la part més al sud i veure les roques que recullen el poble i el port, i així poder contemplar des de la llunyania l’activitat marítima, i la tranquil·litat que ofereix. Un cop vam poder contemplar alguns camins de ronda que oferien magnífiques vistes i de realitzar alguna fotografia mentre el mar copejava les roques, ens vam decidir a visitar de nou el poble, amb la tranquil·litat que tens quan no tens pressa per visitar res en concret, sinó més bé la il·lusió de perdre’t pels carrers i deixar-te sorprendre.
La visita als carrers del poble, sense dubte, no ens va defraudar. Va ser una d’aquelles vegades (poques), que anant amb nens, et pots prendre les coses més amb calma i descobrir. I tant si vam descobrir, el Sr. Joan, li deien “el Blanquet”, quin personatge! Capità de la marina de l’Ametlla de Mar durant 70 anys, parat dempeus davant la porta de casa seva, ens va explicar un munt d’històries. No en va tenir prou que després d’obsequiar-nos amb polseres fetes amb fil de pesca, ens va convidar a entrar a descobrir casa seva, els tresors marins que guarda del fons del mar i el seu pati amb les seves tortugues, algunes, amb més de 50 anys de vida. Un llop de mar solitari, vidu de fa anys, d’aspecte sincer, afable i generós, es va guanyar un lloc al nostre cor.
-
Li deien James Dean -
Tortuga de terra -
Retrat del “blanquet”
A l’hora de dinar (en una plaça que no recordo el nom), prop de la nostra terrassa del bar, un home venia polseres. Em va fer recordar les que m’havia regalat el Sr. Joan. Em vaig apropar i n’hi vaig comprar un parell. Ell era en Djambo, un Senegalés que compartia pis i venia a temporades a vendre polseres. Vaig lligar dues històries paral·leles al meu cap. Mentre un home del poble de tota la vida, que ho tenia tot fet, em regalava una polsera a canvi d’una conversa sincera, un altre compartia pis amb altres amics, i es guanyava la vida venent-les. I no és pas curiós, que en qualsevol lloc, ens trobem dues històries paral·leles, ja que tots tenim històries, només hem de voler observar-les, fotografiar-les i sobretot preguntar per saber-les de primera mà.
