Sant Guim: Passat, present i molt futur!

Tren

.

Fa uns quants anys (40, els que tinc) que vaig arribar a Sant Guim de Freixenet (no va ser amb tren), on vaig estiuejar (a Sendomir) tota la meva infància, estius de quasi 3 mesos! Podríem dir que vivia una quarta part de l’any aquí, més els caps de setmana que podíem venir, la setmana santa o algun nadal. Era tan feliç al carrer, que no necessitava més que una pilota, una bicicleta, una raqueta… que boniques aquelles escapades al bosc a recollir llenya amb la família, o viure les tradicions populars de prop, les festes majors… aquest és el meu feliç passat, aire fresc i sensació de llibertat, dues coses que avui són molt difícils d’aconseguir.

Recordo amb molta il·lusió, els viatges amb tren amb la meva àvia, i és que Sant Guim va néixer gràcies a l’estació, i nosaltres, la vam fer servir moltes vegades en aquells viatges de quasi 3 hores, que podien semblar desesperants, però, que em van ensenyar a ser pacient a la vida i a gaudir del trajecte. L’arribada era el premi.  Ara m’encanta passejar vora la via del tren amb els meus nens i explicar els viatges i aventures que hi havia viscut, mentre esperem que passi un dels trens i el saludem (ens replica amb el xiulet) . Ara, és moment d’anar al Sikarra i comprar alguna planteta autòctona, una ratafia de la Segarra, mel de Sant guim i un potet de Safrà de Sendomir.

 

Carrers

Era evident, que necessitava venir a viure a Sant Guim, i va ser llavors amb poc més de 20 anys que ho vaig deixar tot vaig venir a treballar a l’Ajuntament. Vaig començar a conèixer la història del poble, les pedanies, la seva gent i vaig començar a integrar-me al 100% a la vida del poble. Descobria coses noves, i començava a fer fotos, moltes fotos… la llàstima és que la tecnologia va fer que un dia es perdessin totes, i com per situacions de la vida vaig haver de buscar-me la vida fora de Sant Guim, no podia fer-ne noves. Poc a poc, vaig poder anar tornant a venir gràcies als meus pares i al meu germà, que han vingut a viure-hi, i aquest estiu, ja plenament instal·lat, he pogut fer alguna foto mentre estiuejava amb els nens i la dona.

Aquests carrers una mica boteruts i aquestes cases poc uniformes, sovint amaguen animalons, com els gats que volten pel poble i que fan molt bé la seva feina. El més important d’aquests carrers, és que siguis on siguis de Sant Guim, amb menys de 5 minuts ets a dins d’un petit bosc on s’hi amaga una font blava i un antic camp de futbol on la meva àvia i el meu pare havien guanyat trofeus dels concursos d’arròs que s’hi cel·lebraven. Tant de bó, algun dia, hi pogués participar jo, m’encantaria.

 

Paissatge i natura

Està clar que aquest poble de 1000 habitants, té un encant especial per les seves terres de conreu i les persones que les treballen, però també per la seva flora i fauna. Alzines, pins, roures, freixes, plataners… arbres centenaris, entre els quals passegem, respirem aire pur i trobem algun bolet de tant en tant. Els caminets que hi ha entre ells, ens porten a les diferents pedanies, a la font de Branques o a la nova botiga del Pastoret de la Segarra, que a través del Bosc d’en Ferran, que tantes vegades aquest estiu hem anat amb la família a comprar iogurts.

Aquests bosquets que envolten el poble, son el que li donen aquest aire tant pur, nits agradables a l’estiu i molt fredes a l’hivern, boires que duren dies o càntirs amb aigua ben fresca. Quan cau el sol, apareix un esclat de colors al cel, que cada vespre canvia en funció dels núvols que hi hagi, que dibuixen autèntics quadres per emmarcar. Aquest estiu no m’he cansat de veure postes de sol ni de fer fotos, i he triat aquesta, no només per que m’agradi, sinó pel moment. Anava amb el cotxe (no recordo cap a on), però de cop i volta arribant a la Tallada, em vaig trobar aquest arbre que amagava l’adéu del sol, i em vaig sentir obligat a parar, agafar la càmera i disparar.

 

Persones i personatges

Aquest estiu, puc dir que he intentat socialitzar tot el que he pogut i més, i si alguna cosa té Sant Guim, son bones persones i uns quants personatges. Ja sabem que tots som diferents, però aquí, estem tocats pel vent de la marinada ja que som a un altiplà, l’altiplà de la Segarra, i això afavoreix segurament a que siguem tots una mica personatges (amb el bon sentit de la paraula).

Mentre els nens disfrutaven a l’escola d’estiu, amb els companys, a les piscines, amb l’esport, amb la festa major… jo em dedicava a fer fotos i a conèixer individus per projectes personals , que al cap i a la fi, són els que més m’omplen tot i no ser remunerats. Un d’aquests personatges es va convertir en amic meu de casualitat, i és que les casualitats a la meva vida són el que millor m’han funcionat.  El Xavi, que es pot considerar un “nouvingut”, s’ha convertit en un “benvingut”. Amable, apassionat de les motos i la llibertat, amant de la música i un excel·lent judagor de Catán (un joc de taula al que deixem guanyar perquè no s’enfadi). Això li dic sempre, per riure’m de totes les meves derrotes, i és que, és una excel·lent persona, que m’haguès perdut si no hagués contacta mai amb ell. És un exemple de les persones que segueixo coneixent al poble i es que, val la pena parar un moment, saludar a qui sigui i preguntar: “Que tal? Com va tot?”

 

.


En quant a mi (Roger Moltó) – Sóc fotògraf/videògraf professional i “santguimenc” de cor. Amb aquestes 4 imatges intento explicar el que més m’agrada fer, explicar històries amb les imatges. Els estils fotogràfics que més treballo són els que us mostro, Streetphotography o fotografia de carrer, documental, paissatge i sobretot persones. Intento treballar sempre amb llum natural i totes les imatges les edito diferents, tal i com les veig a l’hora de disparar. Per veure més imatges podeu seguir-me a instragram @rogermolto o bé per la web www.rogermolto.net

Barcelona tranquil·la (en creació)

Res té a veure això amb una guia de viatge, o de racons perduts difícils de trobar; amb aquestes paraules i aquestes imatges vull compartir com gaudeixo jo de la cara bonica i amable d’una ciutat meravellosa, capital d’una Catalunya amb una diversitat de paissatge i una cultura immensa. Tot passejant per llocs tranquils allunyats de les masses o fer-ho en moments de poca afluència de públic, és una petita immersió dins d’un moviment slow que em permet viure des d’una perspectiva realista, els moviments, la velocitat i les presses dels seus habitants o turistes.

Lligams del mar

Aneu a l’Ametlla de Mar?? Que no té res Això ens deien sempre, però la meva dona, que hi havia estat feia anys amb l’escola, hi guardava un bonic record. Jo, que no hi havia estat mai, volia creure en les seves paraules, tot i que és cert que els anys passen, i els records llunyans es difuminen en un bon o un mal record i estava convençut que ella n’havia guardat un de bo, però també (gràcies a internet) vaig poder comprovar que tenia una oportunitat per anar-hi a fer fotos, ja que semblava un indret bonic. Així que, contraris al que ens deia la majoria (som una mica especials), vam decidir anar, veure i sentir-ho de primera mà.

Molt bon allotjament en un preciós càmping (Nàutic) amb el nostre fill Jan, pels vols del mes de maig. Vam encertar de plé! Resulta, que sense saber-ho, vam anar a petar al bell mig de les festes de la Fira de la Tonyina Roja. Cada any munten unes carpes i fan degustacions d’aquest meravellós peix, així com, una ruta de tapes per bars i restaurants amb beguda inclosa. Després de la fotografies, amb el que més gaudeixo és assaborir bon menjar i un bon beure. La cosa, no podia començar millor.

El nostre allotjament tenia una ubicació excepcional, amb un accès privat a una platja, des de la que es podia anar caminant tot passejant al poble, vorejant el mar per sobre les roques, quedant el mar a un costat i el poble a l’altre. Teniem la tranquil·litat i intimitat en el Bungalow i el moviment de la Fira al bell mig del poble. Tanta ruta, ens va fer passejar per tot el poble, molt recomanable ja que fas turisme d’una altra manera, però, ens va quedar pendent, seguir explorant. No podíem tornar més contents, ens sentíem uns privilegiats havent provat aquell exquisit menjar i havent gaudit d’un temps meravellós en aquell poblet mariner, però ens faltava seguir descobrint, empapar-nos de l’Ametlla de Mar, de la seva història.

Tornarem! Aquesta és la paraula que es repetia al nostre cap i al nostre cor, tornarem, i és que un cop més, com si enlloc d’una tonyina fòssim salmons, nedant contracorrent, haviem descobert un indret especial i un sabor únic. La veritat és que per ser feliços hem hagut de lluitar (i ho seguim fent) més que els altres, però de les nostres adversitats, n’hem tret oportunitats, i és per això que ho disfrutem tant i ho fem tot tant especial. Potser sí que l’Ametlla de Mar no té tant… però nosaltres, vam decidir tornar, aquest cop també amb la nostra Marina, d’un an i mig i el Jan que n’estava a punt de fer-ne 5. Mes de Maig, per nosaltres, mes de l’Ametlla de Mar.

Ametlla de Mar

La segona vegada que vam anar a l’Ametlla, ens vam decidir ubicar a la part més al sud i veure les roques que recullen el poble i el port, i així poder contemplar des de la llunyania l’activitat marítima, i la tranquil·litat que ofereix. Un cop vam poder contemplar alguns camins de ronda que oferien magnífiques vistes i de realitzar alguna fotografia mentre el mar copejava les roques, ens vam decidir a visitar de nou el poble, amb la tranquil·litat que tens quan no tens pressa per visitar res en concret, sinó més bé la il·lusió de perdre’t pels carrers i deixar-te sorprendre.

La visita als carrers del poble, sense dubte, no ens va defraudar. Va ser una d’aquelles vegades (poques), que anant amb nens, et pots prendre les coses més amb calma i descobrir. I tant si vam descobrir, el Sr. Joan, li deien “el Blanquet”, quin personatge! Capità de la marina de l’Ametlla de Mar durant 70 anys, parat dempeus davant la porta de casa seva, ens va explicar un munt d’històries. No en va tenir prou que després d’obsequiar-nos amb polseres fetes amb fil de pesca, ens va convidar a entrar a descobrir casa seva, els tresors marins que guarda del fons del mar i el seu pati amb les seves tortugues, algunes, amb més de 50 anys de vida. Un llop de mar solitari, vidu de fa anys, d’aspecte sincer, afable i generós, es va guanyar un lloc al nostre cor.

A l’hora de dinar (en una plaça que no recordo el nom), prop de la nostra terrassa del bar, un home venia polseres. Em va fer recordar les que m’havia regalat el Sr. Joan. Em vaig apropar i n’hi vaig comprar un parell. Ell era en Djambo, un Senegalés que compartia pis i venia a temporades a vendre polseres. Vaig lligar dues històries paral·leles al meu cap. Mentre un home del poble de tota la vida, que ho tenia tot fet, em regalava una polsera a canvi d’una conversa sincera, un altre compartia pis amb altres amics, i es guanyava la vida venent-les. I no és pas curiós, que en qualsevol lloc, ens trobem dues històries paral·leles, ja que tots tenim històries, només hem de voler observar-les, fotografiar-les i sobretot preguntar per saber-les de primera mà.

Djambo, el Senegalés